Europa, una moto i 90 dies

56. Una nit surrealista, 9 d'agost del 2009

2010-01-10T14:04:00.004+01:00

Després d’haver-me perdut un parell de cops, després del petit accident sense conseqüències, del núvol assassí d’insectes, de la tortura de la carretera de llambordes, cansat, perdut i sense saber on dormir, a les 11h15 de la nit em trobo amb un cartell indicant la presència d’un hotel i un càmping. M’imagino que la meva emoció és la mateixa que la dels aventurers del desert, quan estan perduts, exhausts i es troben amb un oasis.

El lloc es troba a 20 km al nord d’Elk, a la vora d’un llac tranquil, en una zona turística destinada únicament a Polonesos amb baix poder adquisitiu. L’ambient em sembla molt estrany perquè és molt lluny dels estàndards europeus. Em disposo a entrar a l’hotel, on hi ha encara vida, per veure si em puc albergar. Sembla que s’ha girat la sort, perquè hi ha habitació i m’atenen molt bé. Em proposen un lloc per guardar la moto i la possibilitat de sopar malgrat la hora intempestiva. L’hotel és senzill, però la gent té un alt sentit de la hospitalitat.

Confirmo que sopo al restaurant i després de deixar les maletes a l’habitació, em sec en una de les 6 taules del menjador desert. Al cap d’un parell de minuts, apareix la cuinera, una dona corpulent, de moviments pausats, que m’atén com una autèntica mama italiana. Com si fóssim família, s’asseu a la meva taula i després d’intentar mantenir una petita conversa fent un mix d’idiomes, em proposa diversos plats. Jo estic tant content d’estar aquí, aixoplugat i amb possibilitat de sopar, que tot m’està perfecte. Li dic que em cuini el que vulgui, a poder ser, alguna cosa típica Polonesa.

Una estona després, la mateixa cuinera em porta el menjar. Ou bullit amanit amb alguna espècie, escalopa de pollastre arrebossada acompanyada de tomates crus, salsitxes gruixudes bullides i servides amb l’aigua de cocció. Sense que ho hagi demanat, també em porta una tassa de té. Tot plegat no és menjar de luxe, però és menjar autèntic que em fa sentir com a casa. A més, estic saturat de la sofisticació dels restaurants més turístics.

Després de sopar, veig que el bar està animat de joves que tenen entre 25 i 35 anys. Penso que m’anirà bé fer una cervesa ja que el dia ha estat molt carregat d’emocions. Sec a la barra i en poc segons, esdevinc el protagonista de la nit. Els joves, molt oberts, em donen conversa. Entenc que en aquest lloc, no estan molt acostumats a veure turistes estrangers. Acabo jugant als dards amb ells i la nit pren un gir inesperat. Ronda de cervesa per aquí, ronda de vodka per allà. Ells mateixos em confirmen que el Polonès és un gran bevedor i que no els hi puc fer el lleig de no veure amb ells. Intento gestionar com puc la situació però acabo bevent més del que voldria. No obstant això, la veritat és que m’ho acabo passant increïblement bé en una nit que pren un caire surrealista.

Al voltant de les dos de la matinada, irromp un home d’uns 60 anys, vestit de caçador, amb un fusell a la ma i amb una presència imposant. Es fa un silenci aterrador a la sala. La cambrera (a la foto) treu tots els diners de la caixa i els hi dona. Jo em quedo una mica espantat per la situació fins que em presenten aquest personatge com el propietari del lloc. M’havia imaginat que era un mafiós que practicava la extorsió! Cap dels joves embriagats discuteix la seva autoritat quan diu que és hora d’anar a dormir i un a un van desfilant per la porta. Perfecte! Avui ha estat un dia memorable però ja és hora de gaudir d’un merescut descans.

L’endemà al matí, un pare de família d’uns 35 anys intenta donar-me conversa en un Angles incomprensible. L’home s’ha adonat que vinc de l’Europa de l’Oest i m’està demanant si li puc oferir feina. Quin mal moment! Em trobo immers en la Polònia profunda, viatjant per tota Europa, gastant una quantitat de diners que per la gent d’aquí representa el sou de molts anys de treball i aquest bon home m’està demanant feina! De cop, realitzo que la majoria de gent d’aquí, immigren a països més rics per poder sobreviure dignament. Això sempre ho havia sabut, però fins ara els mirava com l’immigrant vingut d’un país llunyà. Ara, el meu punt de vista és molt diferent. Li contesto que jo soc un treballador com qualsevol altre i que malauradament no li puc oferir res. No sé si m’haurà entès.

Demano la compta i em presenten una factura de 25€ que inclou l’habitació, el sopar, i un parell de rondes de cervesa i vodka. És possiblement el pressupost més baix des de que he començat aquest viatge i en els propers dies, m’endinsaré en països encara més pobres. El xoc cultural és cada cop més gran. Si més no, sobta molt trobar tanta diversitat en països que formen part de la Unió Europea.

56. Un dia accidentat per Polònia, 9 d’agost del 2009

2010-01-07T19:06:00.008+01:00

Entro a Polònia per el nord-est del país. Només creuar la frontera, em trobo amb les primeres muntanyes des de que he deixat Noruega. Quina il•lusió poder conduir de nou per carreteres sinuoses. A més, el paisatge és molt verd, amb boscos, prats, etc, ... M’envaeix un moment de felicitat molt gran i voldria que el viatge no acabés mai.

Després d’uns quilometres, decideixo sortir de la carretera nacional que porta a Varsòvia per poder gaudir al màxim d’aquest nou panorama. Però al sortir de l’eix principal, ràpidament em trobo perdut en carreteres molt deteriorades que no apareixen en el meu navegador, com si cap turista amb una mica de seny tingues la gosaria de penetrar la Polònia profunda. Em paro sovint a demanar ajuda, però la gent no parla ni un xic d’Anglès.

Inevitablement, m’acabo perdent per camins no asfaltats. En un d’ells, el que sembla terra compacta és en realitat sorra fina en abundància i acabo perdent el control de la moto fins que surto del camí, fent un sal d’una quarantena de centímetres i continuant la meva esbojarrada trajectòria per un camp de cultiu molt abrupte. Tota la escena dura 2 o 3 segons interminables en que no em deixo anar perquè no em puc permetre tenir un accident i fer-me mal. Que passa si ara caic a terra, aquí perdut en aquest lloc tan desolat? Sol, és impossible que pugui posar la moto de peu! Durant els dos segons em dic a veu alta: “No! No! No!” i finalment, com si alguna divinitat m’hagués escoltat, acaba sent "no": aconsegueixo parar la moto però estic totalment desgastat i la deixo caure. Per sort, es recolza tota sola amb la maleta lateral sobre la pista de terra que es troba uns 40 centímetres més alt del camp de cultiu. La moto queda en un punt d’inclinació suficient com perquè la pugui aixecar tot sol. Salvat! Però ha anat d’un pel! Ara es tracta de treure el vehicle d’aquí abans que aparegui un pagès enfurismat cridant en una llengua estranya.

Poc després, el camí empitjora i acabo travessant literalment un camp de cultiu. De sobte, un núvol exagerat d’insectes, de la mida d’un tàvec cada un, m’ataca sense que pugui donar gas per escapar degut a les condicions pèssimes del camí. Tanco la jaqueta i tots els orificis del casc i per uns segons, em dona la sensació d’esdevenir el millor pilot del món, per tal d’escapar d’aquest núvol assassí. Cal a dir que els insectes i jo no som molt amics.

Quilometres després, torno a l’asfalt. Aquest cop, ja en tinc prou de tantes emocions i programo de nou el navegador evitant carreteres no asfaltades i en direcció a Varsòvia. Però acabo en una carretera de llambordes (adoquins) on la moto vibra d’una manera insuportable i m’impedeix circular més enllà dels 30 km per hora, tot això en mig d’una nit fosca, perdut, sense saber quan durarà aquest suplici. Per evitar les llambordes, m’adono que al lateral dret, hi ha una franja de mig metre d’ample de sorra fina, la mateixa que hores abans m’ha fet perdre el control de la moto, però circular-hi és més agraït, encara que impliqui un tensió constant per no caure a terra. De tant en tant vaig perdent el control de la moto, però ja he aprés la lliçó. Només cal deixar gas i no tocar el volant per res.

Van passant els quilòmetres i no canvia res: llambordes i sorra fina. Em comencen a envair les paranoies del aventurer perdut al recordar el que em va explicar en Xavier (el Norueg Català) sobre la segona guerra mundial i les carreteres construïdes per els macabres nazis que enterraven els cadàvers dels obrers caiguts per l’esforç desmesurat al que se’ls sotmetia a sota del paviment. Això podria ser perfectament el cas d’aquesta carretera! Estic molt saturat de sorra fina, de llambordes, de la nit, d’estar perdut i de les meves paranoies. Això no s’acaba mai!

Després de 30 km, als voltants de les 11 de la nit, acabo arribant a una carretera asfaltada. Baixo de la moto per tocar l’asfalt amb les meves pròpies mans. Hom hagués pensat que jo era una versió motera del Papa de Roma besant una nova terra. Ara falta saber on dormo. Aquí no trobaré càmping ni per casualitat i hotels, segur que estan tots tancats a aquestes hores. L’aventura continua!

(continua en el següent post)

55. Lithuània Rural, 8 d’agost del 2009

2010-01-07T13:41:00.009+01:00

Avui he de creuar la frontera entre Lituània i Polònia i prenc una ruta que m'ha recomanat en Sebastian. Estic molt interessat en l'aspecte rural d'aquesta societat. És evident que no hi ha els mitjans tecnològics que hi ha a l'Europa de l'oest però veure els tractors vells té un cert encant als meus ulls.

En un moment del meu trajecte, em trobo amb una imatge impressionant d'un tractor que s'ha sortit de la carretera i ha quedat rodes amunt amb tota la càrrega de blat espargida per la voravia. L'espectacle és tan gran que en lloc de retirar el tractor, seria millor ubicar una zona de parada per permetre als turistes fer la foto de rigor.

Tot això està molt bé, però la meva Varadero (la moto) i jo ens estem cansant de tants paisatges sense desnivells i sense corbes. Des de que hem deixat Nordkapp, tot és avorridament pla. Ja tenim ganes d'arribar a Polònia a veure que passa.

54. Curonian Spit i Sebastian, 7 d'agost del 2009

2010-01-07T13:22:00.003+01:00

Curonian Spit és una llengua de terra de 100 km de llarg per 2 a 5 km d'ample que separa el mar Bàltic del Curonian Lagon (petit mar). És també un parc nacional, reconegut patrimoni mundial de la humanitat. S’hi troben les dunes de sorra més importants d’Europa i una fauna salvatge important.

Faig nit en un càmping a Nida, a prop de la frontera Russa amb Kalingrad on conec el tercer alemà d’aquest viatge que també viatja en solitari. Tots dos sabem que no farem ruta junts perquè ell es desplaça en bicicleta i jo en moto, però això no ens impedeix sopar junts, compartir els nostres aliments i petar la xerrada fins a la una de la matinada.

L’endemà, esmorzo amb Sebastian i en el moment de marxar, em regala una cervesa que va comprar a Kalingrad perquè l’obri en un moment especial del viatge. Ens intercanviem els mails ja que tenim previst fer una travessia de muntanya quan en tinguem la ocasió.

Adéu amic i fins ben aviat!

53. Trakai, 6 d'agost del 2009

2010-01-07T12:50:00.003+01:00

Trakai es troba a les afores de Vilnus i era l'antiga capital de Lituània. L'interés turístic de Trakai està al voltant del llac Galvé i el seu castell que es troba en una illa en el seu mig. És un lloc bastant bucòlic per passar-hi un parell de dies de relax. Faig nit en el primer càmping que trobo des de que he entrat a les Repúbliques Bàltiques.

52. Quatre Russos armats de kalashnikov – Vilnus, 5 d’agost del 2009

2010-01-07T10:42:00.044+01:00

A Vilnus, intento trobar per Internet l’adreça del concessionari Honda per fer la revisió, però estic completament "lost in translation" així que demano ajuda a la recepcionista de l’hotel. Després de remenar diverses pàgines web, al final em troba l’adreça d’un taller qualsevol. Cansat de tanta cerca, truco al telèfon i em surt la dona del mecànic que parla l’anglès com jo el Lituanes. Li demano l'adreça del taller però em respon que hem de quedar a un lloc determinat i el seu marit em vindrà a recollir. Em sembla una mica estrany però no tinc més remei i accepto la proposta. El punt de trobada és a les afores de Vilnus, a 5km d’una gasolinera, en una cruïlla desolada que podria esser el lloc ideal per rodar una escena de suspens per una pel•lícula d’Alfred Hitchcok.

Mentre espero que arribi el mecànic, la meva ment perversa comença a imaginar el pitjor:

Ara arribaran quatre armaris russos, en una furgoneta amb vidres tintats, armats d’unes kalashnikov rovellades i em raptaran, em tallaran a trossets, em posaran en una maleta i em tiraran en algun riu.

Mentre em faig por divagant, arriba un Opel de color blanc amb només un home a dins que sembla força simpàtic. Es presenta i em demana que el segueixi. Ens posem per un camí de terra que porta no sé on. La meva ment perversa contínua imaginant el pitjor:

D’acord, no hi ha la furgoneta amb els vidres tintats, però quan arribi al seu taller i obri la porta, llavors veuré les kalashnikov. Quins nassos que tinc! A on m’he posat?

Finalment, arribem a destinació. Sembla realment un taller, és molt petit, amb 4 motos mig desmuntades a dins i atapeït d’eines i peces de mecànica per totes parts. És una mica com els tallers d’abans. El mecanic em deu notar una mica tens i per trencar el gel, m’ofereix cafè o té i em fa visitar el taller.

D’acord, fins aquí sembla que salvaré la vida, però ara falta que salvi la moto. Serà un bon mecànic?

Acordem el preu i comença a fer la feina. Des del primer moment, ja veig que treballa correctament i de totes formes, el que ha de fer és molt senzill: essencialment canviar l’oli i el filtre. A vegades és millor trobar un taller petit on t’atén el propietari que un concessionari oficial on t’atén qualsevol inexperimentat.

M’adono que m’he de relaxar i que tot està be. Quan estàs a l’estranger, la por al desconegut et fa males passades i sempre acabes pensant el pitjor. Això no treu que s’ha de ser prudent, perquè els llops estan a l’aguait i un fals pas et pot costar molt car.

51. Colina de les creus, la lluita per la independència – Lituània, 4 d’agost del 2009

2010-01-07T10:30:00.004+01:00

Em dirigeixo cap a Vilnus, la capital de Lituània, però de camí, em paro a fer la visita de rigor a la Colina de les Creus. Tal i com indica el nom del lloc, és una colina plena de crucifixs de totes mides, amb més de 200 anys d’història.

Més enllà del caire religiós, la colina pren una connotació política entre els anys 1944 i 1990, durant la ocupació Soviètica de Lituània. En aquest període, els Lituanesos continuaven aixecant noves creus a la colina, com a acte de resistència pacífica, per demostrar el seu lligam amb la seva identitat original i el seu heretatge cultural i religiós. Això obligava als Soviètics a retirar constantment les creus que apareixien durant la nit i van haver de destruir el lloc a còpia de buldòzer unes 3 vegades. Però ni així aconseguien reduir la fermesa dels resistents, que continuaven aixecant noves creus durant la nit, arriscant les seves vides.

A banda de l’aspecte religiós i de l’aspecte polític, també hi trobo un aspecte estètic. Als meus ulls, la colina de les creus és una escultura gegant aconseguida de forma col•laborativa per milers de pelegrins i turistes, com si tots participessin en una espècie de performance de durada indefinida. A dia d’avui, es calcula que hi ha unes 50000 creus. El lloc impressiona molt!

50. Riga – Letònia, 3 d’agost del 2009

2010-01-07T10:21:00.005+01:00

L’entrada a Riga amb vehicle propi em deixa una mica glaçat, recordant-me el barri de les afores de Tallinn amb la pobresa, la grisor i la deterioració com a únic panorama i això durant uns quants quilòmetres.

És només quan arribo al casc antic que em quedo impressionat per la riquesa i quantitat dels monuments històrics que hi trobo, els uns tocant-se amb els altres, com si estesin en conflicte per mantenir el seu espai vital. Val la pena de veure-ho!

Els restaurants de Riga em satisfan plenament. Estan molt bé de preu i el menjar és bo en tots els que he estat. Sembla que sigui impossible equivocar-se de lloc i menjar malament.

49. Bloc capitalista versus bloc soviètic, 29 de juliol a 2 d’agost del 2009

2010-01-07T10:03:00.004+01:00

M’he quedat atrapat a Tallinn uns dies per descansar, però m’adono que només m’he mogut per la zona turística i decideixo explorar la capital, més enllà de les muralles del casc antic.

Si a la part turística hi torbes gent jove, emprenedora, que ja no vol aprendre el rus per defugir de l’era soviètica i que s’ha adaptat prou bé a les oportunitats de la nova era capitalista, en el barri que exploro, es concentra la gent gran, amb una fisonomia castigada per la vida que els hi ha tocat viure. Semblen encallats a l’era soviètica, sense que tinguin la capacitat de beneficiar-se de les oportunitats generades per la revolució socioeconòmica que viu el seu país. L’aspecte del barri és el que ha deixat l’era soviètica, amb domini de la fredor, la grisor i la deterioració.

No he tingut temps d’aprofundir més, però em quedo amb la sensació que hi ha una fractura entre el passat soviètic i el present capitalista. Probablement em trobaré amb el mateix panorama a la resta de paísos de l'Europa de l'est.

48. Parc nacional a les afores de Tallinn, 29 de juliol a 2 d’agost del 2009

2010-01-07T09:37:00.003+01:00

100 km a l’est de Tallinn, es troba el parc nacional més important d’Estònia. Quan arribo al lloc, no aconsegueixo trobar el punt d’informació turístic i a més, comença a ploure. Només he tingut temps de veure una mica l’aspecte rural de la zona, on les cases també semblen sortides de l’edat mitja, com per anar de conjunt amb la capital.

Pròximament en aquest blog ...

2009-09-13T12:09:00.003+02:00

Com podeu imaginar, no és sempre fàcil trobar una connexió a Internet i sobretot no és gens fàcil trobar el moment per redactar les meves aventures. Clar que podria escriure d’una forma més informal i ràpida, però els que em coneixeu sabeu que tinc aquest toc perfeccionista que no em deixa fer les coses a mitges.

Per tot això, he decidit que continuaré escrivint el relat del meu viatge un cop arribi a Andorra. Tinc moltes coses a explicar sobre els països que he visitat, les coneixences i les aventures: Polònia, Txèquia, Ungria, Rumania, Grècia, Macedònia, Kossovo, Serbia, Croàcia, Eslovàquia, Àustria, Itàlia, França, Andorra.

En la mesura del possible, acabaré el relat amb unes conclusions del viatge: Què ha representat per mi fer la volta a Europa, en moto i en solitari?

Tot això, i molt més, pròximament en aquest blog ...

47. Restaurant Rus – Tallinn, 29 de juliol a 2 d’agost del 2009

2009-07-29T23:56:00.000+02:00

A Tallinn, no tot s’acaba amb l’aspecte medieval. Ara que els preus són més assequibles que en els països escandinaus, decideixo fer una petita immersió a la gastronomia local i em poso en un restaurant rus. No entenc absolutament res de la carta així que em deixo recomanar per la cambrera, deixant-li molt clar que vull provar menjar típicament rus.

De primer, em porten uns pepinillos i uns bolets que has de sucar en una tassa de mel. La cambrera m’explica que amb aquest menjar, s’ha de beure vodka i cervesa i com bon alumne, no refuso la recomanació. No trobo que aquest plat sigui res de l’altre món però la experiència em diverteix enormement i quan encara no m’han portat el segon plat, ja he liquidat la vodka i part de la cervesa. Això és el que passa quan portes quasi dos setmanes per Noruega on el preu de l’alcohol és prohibitiu. De segon, em porten succedani de caviar sobre un llit de creps i acompanyat de crema fresca aromatitzada. Una delícia! Evidentment, no puc menjar això sense acompanyar-ho d’un glopet de vodka així que em faig servir una altre ració. De postres, em porten un pastís de fruits del bosc sobre un culis de crema anglesa que faig desaparèixer prou ràpidament. Tot plegat ha estat un bon sopar, sobretot molt divertit, però surto del restaurant una mica alegre.

Per acabar la vetllada, em dirigeixo al Clazz, un local molt recomanable on pràcticament cada dia hi ha música en directe, amb grups d’una qualitat impressionant, en un ambient lliure de fum i confortable, amb gent de totes les edats i amb una carta de cocktails molt variada. És senzillament un local amb classe però d’ambient distès, on val la pena fer-hi un beure i escoltar la música en directe.

46. La ciutat medieval – Tallinn, 29 de juliol a 2 d’agost del 2009

2009-07-29T23:45:00.004+02:00

Un Ferry de 9 pisos em porta de Helsinki a Talllinn, capital d’Estònia i primera de les tres repúbliques bàltiques que visitaré, independitzades de l’antiga URSS durant els anys 90, si no vaig errat.

Els primers passos per Tallinn són un bon auguri ja que entro en una exposició gratuïta de Jaanus Orgusaar (desconegut per mi fins al moment) que m’agrada molt. En la seva obra, les fronteres entre la escultura, l’arquitectura i el disseny de mobiliari queden molt diluïdes. En altres paraules, cada peça exposada podria ser una maqueta arquitectònica o un moble o una simple escultura.

L’interès turístic de la ciutat es concentra en el casc antic, delimitat per unes muralles medievals i això facilita el primer contacte, contràriament a la sensació que em va donar Hèlsinki on tot era infinitament gran. Però l’aspecte medieval no es limita a les muralles i a 4 botiges de records. Les cases, les places, els restaurants, el menjà, els cambrers, ... absolutament tot té un aspecte medieval aconseguit amb gràcia i inigualat per cap altre ciutat del mateix caire que havia visitat en altres viatges.

45. La ciutat XXXL – Helsinki, 28 de juliol del 2009

2009-07-28T22:36:00.001+02:00

Helsinki m’agafa poc inspirat i començo a pensar que les circumstàncies amb les que entro a les ciutats són més aviat desfavorables, essencialment perquè vaig sol i perquè pretenc fer la visita en un sol dia, però en realitat no tinc ni temps d’aclimatar-me a l’ambient i situar els llocs d’interès de la ciutat.

Tinc la sensació que a Helsinki, les distàncies són molt llargues, les places enormes, els grans magatzems infinits, els carrers molt amples i no arribo mai al meu destí. La part bona és que sobra lloc per tot arreu i en cap moment et sens atabalat per les masses de gent, a diferència de la majoria de ciutats llatines. Em dona ganes de batejar la capital amb el sobrenom de Ciutat XXXL, però els habitants són més aviat de mida XS, així que desisteixo.

A la manca de predisposició, es suma la mala sort de visitar el museu del disseny, que em costa 8€ l’entrada, per veure el mateix que podria veure a IKEA. Evidentment exagero, però ja tinc ganes de fer via cap al sud per retrobar preus més raonables.

La part positiva de la visita pren lloc en una plaça on veig un grup de joves exhibint el que, em sembla, és Capoheira. Ja ho havia vist en altres llocs però aquí és diferent, perquè no es tracta d’un ball amb els gestos programats i vestimenta folklòrica, sinó una lluita sense contacte físic, on dos contrincants segueixen unes regles del joc ben definides i es mouen al ritme de la música produïda pels seus companys que esperen tanda per entrar en el joc. És doncs una barreja de lluita, joc i ball. Em quedo una bona estona intentant desxifrar aquest misteriós llenguatge corporal, fins que me’n torno a Rastila. Demà inicio la meva immersió als països bàltics on probablement es produeixi el primer xoc cultural d’aquest viatge.

44. En el bon lloc, al bon moment – Afores de Helsinki (Rastila), 27 de juliol del 2009

2009-07-27T21:57:00.008+02:00

En aquest viatge, són molts quilòmetres a recorre i molts llocs a visitar. Això només em permet tenir una percepció molt aproximada de cada país, però com a mínim, intento copsar l’ambient rural per una banda i l’ambient d’una gran ciutat per l’altre. Després de conduir per un centenar de quilòmetres per camins no asfaltats, considero que ja he copsat la idea de la Finlàndia profunda i decideixo entrar finalment a l’autopista, fins arribar a Hèlsinki el més aviat possible.

Els països escandinaus són el paradís del càmping, amb una neteja impecable, uns turistes molt respectuosos i amb uns serveis immillorables (cuina, sala TV, zona grill, Internet, foc a terra). Per aquest motiu, em decanto per dormir en un càmping a Rastila, barri a les afores de Hèlsinki, comunicat per metro amb el centre de la capital. Però és massa tard i estic massa cansat per visitar Hèlsinki avui, així que llogo una bicicleta i vaig a passejar per Rastila, on em quedo meravellat pel lloc.

En un viatge de plaer, es cerca diversos al•licients, com per exemple l’enriquiment cultural, la evasió, el contacte amb la natura o el simple descans. Però en tots els casos, agrada quedar-se en admiració pel lloc visitat, per poder viure una experiència única que es pugui explicar quan es torni a casa i es pugui recordar per sempre.

Però l’admiració és una emoció que esdevé cada cop més difícil d’experimentar en aquest món globalitzat que esdevé massa uniforme. En realitat, calen tres coses perquè es pugui produir. Primerament, cal que el lloc visitat tingui algun interès, ja sigui de tipus cultural, estètic, insòlit, històric, ... Segonament, cal que l’interès del lloc visitat s’adeqüi als gustos de la persona que efectua la visita. Finalment, cal que la visita s’acompanyi de circumstàncies favorables i aquest és l’aspecte més important de tots i que sovint passa desapercebut. Per exemple: Quin temps fa? D’on vinc? A on vaig? Quin és meu estat d’ànim? Quines són les meves expectatives? Quan temps fa que viatjo? Amb qui viatjo? ...

Les circumstàncies de la meva arribada a Rastila són les següents. Durant les dues últimes setmanes, he recorregut uns quants milers de quilòmetres per Noruega i Finlàndia, sense haver vist cap aglomeració significativament important i gaudint únicament de paratges naturals magnífics. Avui, després de diverses hores conduint per autopista, arribo a Rastila sota un cel blau i em ve molt de gust passejar en bicicleta, per fer una mica d’exercici en una zona tranqui-la. En aquest estat d’ànim i sense cap mena d’expectativa, em perdo pels carrers de Rastila.

Per sorpresa, em trobo amb un barri modern, que em recorda el Poble Nou de Barcelona, però de construcció molt més recent. Els edificis són d’un disseny espectacular, molt interessants des del punt de vista arquitectònic, amb espais verds i zones d’esbarjo pels adolescents. La zona també disposa d’un parc central molt gran que es manté en la línia arquitectònica del barri. A més, s’ha privilegiat les zones peatonals i les vies per a ciclistes en el procés d’urbanització. La meva passejada em porta fins a primera línia de mar, amb el seu port esportiu, on desemboca el canal que circumval•la el barri. En aquest moment, estic del tot meravellat pel lloc perquè s’han reunit tots els ingredients necessaris, inclosos els circumstancials (tenia ganes de veure edificis després de tants dies de veure natura).

De fet, la idea és ben senzilla i és resumeix amb la dita: estar al bon lloc, al bon moment. L’un i l’altre són condicions necessàries per quedar-se en admiració.

43. Les vaques boges – 27 de juliol del 2009

2009-07-27T09:55:00.004+02:00

Estic a uns 500 km de Helsinki i encara no estic segur d’haver copsat correctament el paisatge Finlandès. Cansat dels arbres que m’impedeixen veure el paisatge, decideixo perdre’m per carreteres secundàries, però a Finlàndia, tot el que no és una carretera principal, és sovint una carretera no asfaltada i no porto els pneumàtics adequats. No obstant això, no em tallo ni un pel i programo el navegador GPS perquè em dirigeixi per camins perduts. Per fi començo a veure alguna cosa diferent, com les cabanes dels Finlandesos - segones cases, quasi sempre a la vora d’un llac - o les granges i les explotacions de llenya que em permeten capturar alguna foto interessant.

A un moment donat, el navegador em dirigeix per un camí força estret que voreja un camp. De cop, sento un soroll i paro la moto. M’adono que acabo de trencar un fil ferro no senyalitzat que travessava el camí. Baixo de la moto per inspeccionar-la i, sortosament, veig que no s’ha trencat res, però començo a raonar sobre la existència del fil ferro. A l’altre extrem del camp, veig un ramat de vaques que es dirigeixen cap a mi, alertades per la meva presència. Aleshores, és quan realitzo que estic a dins del camp i el fil ferro n'era la porta! Ràpidament trec la moto del lloc i em disposo a reparar el cable, però amb la mala sort que està sota una considerable tensió elèctrica i a més, ara és massa curt! Em sento del tot impotent i les vaques s’atansen fins tres metros de la meva posició perquè es pensen que he vingut a treure-les de passeig. Llavors em veig abocat a protagonitzar una escena prou còmica, improvitsant el rol de cowboy, fent tots els gestos possibles per allunyar les vaques de la sortida i gesticulant paraules com “fora!”, “tira!”, “passa!”, “fuck off!”, “mmmuuuuu”, ... però res a fer! Les vaques fan cara de preguntar-se que carai em passa a mi i a la vegada segueixen tantejant per poder sortir.

Durant una bona estona, em pregunto com acabarà tot això. En tot cas, no puc marxar d’aquest lloc deixant que aquestes vaques surtin de passeig. El primer que he de fer és tranquil·litzar-me, així que trec la càmera de fer fotos i en el pitjor dels casos, almenys tindré una anècdota divertida per explicar. Aleshores, em ve la inspiració i posant-me els guants de la moto, per atenuar les descàrregues elèctriques, aconsegueixo allargar el cable i connectar els dos extrems fins a tancar el pas a les vaques boges. Quin alleujament! Pujo a la moto i surto escopetejat del lloc, abans que aparegui el ramader i em cridi l’atenció.

42. Paisatge Finlandès – 26 de juliol del 2009

2009-07-26T09:47:00.004+02:00

Travesso Finlàndia, en direcció Sud, circulant per carreteres infinitament lineals, vorejades de pins gegants i de una quantitat innumerable de llacs. A diferència de Noruega, aquí el paisatge és completament pla, bastant semblant al que vaig veure a Suècia. Al final, començo a trobar el recorregut bastant monòton, però a la vegada molt relaxant quan puc descansar a la vora d’un llac.

Des de que he creuat el Cercle Àrtic, el sol ja no es manté tan alt, però les postes de sol són espectaculars. Al vespre, torno a fer servir la llanterna que havia estat innecessària durant les dues últimes setmanes perquè les nits eren suficientment il·luminades per la llum solar.

41. El Cercle Àrtic a Finlàndia – 25 de juliol del 2009

2009-07-25T09:18:00.018+02:00

Per Finlàndia, em veig obligat a conduir amb molta prudència perquè tot sovint, els rens creuen la carretera de forma inesperada. Ja n’havia vist a Noruega, però es dona la circumstància que aquí n’estic veient cada dos per tres. Fins i tot, em trobo un cotxe accidentat que va topar amb algun animal dies enrere. Segons la llei, els rens tenen preferència de pas i si n’atropelles un, t’has d’assegurar que estigui ben mort i si no és el cas, l’has de matar per evitar-li el patiment innecessari (no sabria ni per on començar). A més, has d’indemnitzar el propietari de la bèstia i t’has de fer càrrec de les despeses de reparació del teu vehicle. No obstant això, si estàs atén i no circules per sobre dels 100km/h, tens temps de reacció, sense problemes.

De tant en tant, també em trobo amb unes botigues de records bastant peculiars, que es troben tancades a l’hora que hi passo, però que a l’exterior tenen tota mena d’artefactes de fusta, de múltiples colors, amb forma de nans, oques, trineus gegants o el que calgui per cridar l’atenció del turista, cosa que sembla ben aconseguida. Però el màxim exponent de la botiga de records el trobes quan creues el Cercle àrtic, als voltants de Rovaniemi, on es troba el complex de Santa Claus. La part que em sembla més interessant és l’oficina de correus on es reben realment les cartes de nens de tot arreu al món. A més d’això, hi ha multitud de botigues de records en construccions de fusta i evidentment la casa de Santa Claus on et pot rebre i et pots fer una foto amb ell. Penso que el lloc es mereix visitar-lo únicament durant el mes de desembre i amb nens, perquè la resta de l’any, em sembla una experiència surrealista.

Mapa de ruta

2009-07-25T08:37:00.001+02:00

He rebut multituds de mostres d’interès i felicitacions pel blog mitjançant diversos canals i això realment m’anima a continuar. A més, la tasca d'escriure em permet processar, digerir i recopilar multitud d’experiències que em succeeixen mentre visito la nostra Europa en solitari. Per tot això, infinites gràcies!

He afegit un nou link al marge dreta del blog (00. RUTA) que apareix com a primer element de la llista de països, des don podeu consultar un mapa d'Europa, amb la ruta realitzada en color verd i la ruta prevista en color vermell. Espero que us sigui d'utilitat per comprendre com evoluciona aquesta aventura.

40. Adéu Noruega - 24 de juliol del 2009

2009-07-24T21:32:00.004+02:00

Quan sortim del metge, m’acomiado de la família que m’ha acollit com un dels seus i emprenc de nou el viatge. De camí, també m’acomiado dels fiords, de noruega, d'aquest gran país que m’ha marcat profundament i entro a Finlàndia per seguir el meu periple europeu.

NOTA: En el seu blog, el Xavier parla de la meva visita a Hesseng, però a més tracta un munt d'altres temes interessants. Aquesta és la seva adreça:

http://blogs.ccrtvi.com/catalanspelmon.php?itemid=23846&catid=1063

39. Garrapata punyetera, segona part – 24 de juliol del 2009

2009-07-24T12:26:00.004+02:00

Ahir al vespre, em vaig fixar que m'ha sortit una inflamació en el lloc on em va picar la garrapata 25 dies abans.

Acompanyat del Xavier, em visita un metge que em recepta una forta dosis d'antibiotics durant 14 dies. Ja ho deia jo que era una garrapata punyetera!

38. Cranc gegant Kamthatka – 23 de juliol del 2009

2009-07-23T21:20:00.007+02:00

Al tornar del hyter (cabana), la Siw ens ha preparat una barbacoa de salmó per dinar. Aquest peix representa una font d’ingressos important per noruega ja que s’exporta a la resta de països per ser considerat el millor salmó del món. A la tarda, escric unes poques línies del blog i vaig a fer una petita visita a Kirkeness per compte propi.

Per acabar el dia, venen a sopar uns amics de la família, molt simpàtics i entre altres plats, tinc la ocasió de provar el famós cranc Kamthatka, recent pescat, que Andorra només es troba en diminutes conserves, a un preu exorbitant. Es tracta d'una bèstia gegant, amb potes de més de 50 cm, que la Siw ens ha preparat en versió fred i calent. Espectacular!

37. Excursió de mitjanit – 23 de juliol del 2009

2009-07-23T12:12:00.010+02:00

Després de sopar, la Siw accepta quedar-se amb els nens de manera que el Xavier i jo puguem anar d’excursió de mitjanit. Ens posem per una carretera molt estreta i aïllada que passa per la vora d’un riu que marca la delimitació territorial entre Rússia i Noruega. Xavier m’explica que la frontera està molt controlada, mitjançant càmeres de vigilància i en segons quins punts, fins i tot està prohibit fer fotos del territori Rus. En aquest precís instant, probablement un militar rus ens observa i si creuéssim la frontera, amb tota seguretat patiríem una sanció o acabaríem a Moscou, tal com ha passat amb diversos turistes que ho han provat. Fins avui, pensava que s'havia acabat la guerra freda!

Més endavant, ens parem a l’església on es van casar la Siw i el Xavier, que es troba aïllada, en mig d'un paratge natural preciós (Grense Jakobselv) on finalment veig el sol de mitjanit tant anhelat. Si et quedes en aquest punt el temps suficient, pots ser testimoni de com el sol va perdent alçada, es banya en el mar i torna a guanyar alçada, sense haver desaparegut del tot, en cap moment del procés.

Per acabar l'excursió i dormir unes hores, caminem 20 minuts fins arribar a la cabana de la família, situada a la vora d'un llac, en una zona completament aïllada de la resta del món i rodejada d'un medi natural abundant i generós, on es pot pescar, caçar, navegar, collir fruits del bosc a cabassos, etc ... Aquest lloc està ple de natura en estat pur!

36. Pa amb tomaquet a la noruega i estofat de ren – 22 de juliol del 2009

2009-07-22T12:01:00.009+02:00

Durant el matí, acompanyo al Xavier de compres a Kirkeness i aprofitem per visitar la ciutat. El nord de noruega ha patit molt de la segona guerra mundial i Kirkeness ha estat totalment destruïda, potser per la seva proximitat amb la frontera Russa. A dia d’avui, no veig rastre d’aquests esdeveniments, a l’excepció dels museus i monuments commemoratius. Al port, una dotzena de vaixells gegants russos, en estat ruïnós, esperen torn per ser reparats per una empresa noruega especialitzada. Casi bé són una atracció turística als meus ulls.

Per dinar, el Xavier ha preparat un pa amb tomàquet amb ingredients d'aquí, però no tinc molta fe en aquesta adaptació noruega, fins que faig la primera mossegada que em deixa del tot bocabadat. El pa, el pernil, l’oli i la sal combinen a la perfecció, com per confirmar que en aquesta casa i viu un bon Català. També ens fem un far de gambes, cor de ren, fruits de bosc, etc ...

Però la immersió dins la gastronomia nòrdica no acaba aquí! Per sopar, la Siw ens ha preparat un estofat de ren (animal que permet que Santa Claus arribi a tot el món), acompanyat d’un gratin dofinois. Quina sort poder provar un menjar tant especial que probablement no tindré ocasió de menjar a cap altre lloc! Però a més d’especial, resulta que és deliciós i tant la carn com les patates del gratin es desfan a la boca. Encara que el Xavier és més efusiu que la Siw – en altres paraules, és més llatí – soc perfectament conscient dels detalls de la Siw per fer que la meva estància sigui quelcom especial i els àpats que ens prepara en són només un exemple.

35. Acollit a la família Kristensen-Cusido – Hesseng (Kirkeness), 22 de juliol del 2009

2009-07-22T11:50:00.009+02:00

Com ja vaig explicar en un post anterior, el Xavier és Català i la seva dona noruega i aquests dies, he pogut comprovar que es complementen a la perfecció. Són pares de l’Andreu de 8 anys i de la Núria de 5 anys. L’Andreu és el Cavaller Jedi, perquè ha complert la proesa d’assemblar 4000 peces de Lego per construir la nau de Dark Veider (Stars Wars). La Núria és la fada de la casa, perquè va vestida d’una disfressa de princesa, fins i tot per ajudar el seu pare en les àrdues tasques de bricolatge.

La família viu en una casa unifamiliar, rodejada d’un jardí i ubicada en un barri on tothom es coneix. Llavors, els nens es passegen de casa en casa amb tota seguretat i llibertat, gaudint al màxim de les seves vacances d’estiu a l’aire lliure. De fet, les propietats no estan delimitades amb arbustos, parets i gossos agressius com passa a casa nostra. Al contrari, sovint la gespa engloba diverses propietats, sense delimitació clara, amb un respecte total i absolut entre veins. M'adono que això seria del tot impossible en un país llatí. Aquest respecte, es complementa amb la solidaritat, valors necessaris en aquest lloc on les temperatures baixen habitualment per sota dels -40 ºC en ple hivern.

El Xavier i la Siw es preocupen molt perquè em senti com a casa meva i ho aconsegueixen de forma brillant. Com a major exemple, l'estudi on dormo i la vivenda familial es comuniquen mitjançant una porta interior que romandrà oberta durant tota la meva estança, per poder-me desplaçar d’un lloc a l’altre amb tota llibertat, com un membre més de la família.

34. Canvi de rumb – 21 de juliol del 2009

2009-07-21T11:34:00.005+02:00

Avui, a primera hora, ens acomiadem amb Rosto ja que ell vol anar cap el sud el més aviat possible i jo em vull quedar al nord per passar uns dies a Hesseng (Kirkeness), amb la família Noruega que vaig conèixer uns dies abans, al càmping de les illes Lofoten. Trobaré a faltar les llargues converses amb Rosto, els freqüents atacs de riure i les diminutes botelles de vodka que porta en el seu equipatge. Adéu amic! Que tinguis un bon viatge!

Durant el darrer més, he estat viatjant en direcció Nord-est i avui emprenc una nova etapa en el meu periple, viatjant en direcció Sud-est, fins arribar al mar negre, on retrobaré el clima d’estiu i m’atansaré a la cultura mediterrània. Per tot això, les emocions estan a flor de pell i amb la mateixa il·lusió que imperava el dia que em vaig acomiadar d’Andorra, reprenc el camí creuant la illa de Mageroya, impregnant-me tant com puc d’aquest lloc màgic.

Després de Mageroya, la carretera que escullo és poc transitada, amb un asfalt en condicions pèssimes, però amb un paisatge de tundra molt impressionant, amb vistes a l’infinit i amb el sol que ha fet la seva aparició, després d' 11 dies de cel tapat. Gaudeixo tant del viatge que devoro quilometres sense adonar-me'n i acabo arribant a Hesseng un dia abans del previst.

33. Vista panoràmica des de Nordkapp - 20 de juliol del 2009

2009-07-20T23:46:00.000+02:00

32. Nordkapp 71°10′21″N 25°47′40″E – 20 de juliol del 2009

2009-07-20T08:56:00.010+02:00

Nordkapp es situa a la illa de Mageroya que té una superfície de 436 km2, (molt similar a la superfície d’Andorra) i que es connecta amb el continent mitjançant un túnel. El paisatge és de tundra, sense cap arbre, i amb un aspecte completament desolat, però d’una bellesa inèdita. Aquest lloc representa la Itaca pels viatgers que travessen els països Escandinaus amb una fita clara: conquerir el punt més septentrional de l’Europa Continental. Quan s'hi arriba, es recorden tots els quilometres recorreguts, els mals moments, els bons moments, les coneixences, les anècdotes ... Senzillament, Nordkapp representa el somni fet realitat i aquesta emoció és més forta com més llarg i difícil ha estat el camí.

A nosaltres, l’illa ens acull amb cel tapat, pluja a intervals i un vent lateral molt fort, a tal punt que en una corba a dreta, veig la moto de Rosto inclinada lleugerament a l’esquerra. També, em quedo amb admiració amb els cicloturistes que pateixen la mateixa intempèrie, però amb la mateixa il·lusió que la nostra, pedalen amb tota la seva ànima per fer realitat el seu somni.

Un cop travessat Mageroya, arribem a Nordkapp, on un complex turístic acull els viatgers amb un aparcament, una botiga de records, un bar panoràmic, un restaurant, una oficina de correus i una projecció sobre la vida a l’illa. Però el que més ens atrau a Rosto i a mi és la localització 71°10′21″N 25°47′40″E, que és el punt més al nord, on es troba la escultura de la foto d’aquest post.

Ens quedem pels voltants fins les 00h00 per veure el sol de mitjanit, que no apareix pel mal temps, però que no ens impedeix obrir el parell de llaunes de cervesa per celebrar el moment (el xampany està fora de preu a Noruega). A més, no en tenim prou i decidim esperar-nos fins a la una de la matinada, hora de tancament del complex, per poder colar les nostres motos fins al peu de la escultura i poder fer la foto de rigor, cosa que està totalment prohibida, però que ens diverteix enormement i ens permet tenir un record inoblidable junt amb les nostres fidels companyes de viatge.

Viatge a Itaca, Lluis Llach:

http://www.justsomelyrics.com/1076235/Lluis-Llach-Viatge-a-Itaca-Lyrics

31. Que els hi donen de menjar a les noies escandinaves? - 17 i 18 de juliol del 2009

2009-07-17T08:44:00.006+02:00

Les previsions meteorològiques són bastant desfavorables, amb pluja i fred com a única perspectiva pels propers dies. Llavors decidim travessar les illes Lofoten i avançar en direcció a Nordkapp el més ràpidament possible per intentar escapar de la grisor.

El ferry, que ens porta d’Andenes a Gryllefjord també pateix les inclemències del temps, a tal punt que des del bar es pot veure la línia de mar oscil·lar entre la part inferior i la part superior de la finestra amb una cadència incessant.

A un moment donat, decideixo sortir al pont, on malgrat la boira i el fred, unes noies escandinaves prenen la fresca, vestides d’una samarreta i d’uns pantalons exageradament curts, peces de roba que contrasten amb la meva armadura de motociclista que no deixa ni un centímetre de pell a l’aire lliure. No tardo ni cinc minuts a tornar a cobert, fent esses per el pont, degut al moviment exagerat del vaixell i humiliat per la meva manca de resistència al fred davant aquestes noies autòctones. Què els hi deuen donar de menjar a les noies escandinaves?

30. Nusfjord – 16 de juliol del 2009

2009-07-16T13:41:00.002+02:00

Amb Rosto, ens agrada mantenir la nostra independència - per aquest motiu hem començat aquest viatge en solitari – i encara que la convivència és molt bona, amb converses molt interessants, decidim que durant aquests dos dies de descans, cada un visiti pel seu compte l’illa i només ens trobem per sopar.

A la recepció del càmping, em proposen un itinerari, però un cop arribat al lloc, no em sembla massa interessant, probablement perquè el temps no acompanya. A la tornada, de forma improvisada, decideixo perdre’m per una carretera que em porta a Nusfjord, un petit poble pescador, amb les cases construïdes sobre l’aigua i amb un petit port pintoresc, on els diminuts vaixells semblen de joguina, però en mida real.

Mentre passejo, em tornen a venir els pensaments de Bergen, sobre la forma de viatjar d’avui en dia. Decididament, en un viatge hi ha d’haver cabuda per la descoberta per compte propi. És la única manera de conèixer la realitat d’un país, altrament només veus la vitrina que els agents turístics et volen vendre.

29. Xavier, el víking català – 16 de juliol del 2009

2009-07-16T13:18:00.005+02:00

Avui amb Rosto, agafem el Ferry entre Bodo i Leknes per entrar a les illes Lofoten i decidim agafar un càmping per dos nits per poder visitar la zona i descansar. Mentre muntem les tendes, se m’atansa una persona que demana en català: “De qui és la moto d’Andorra?”. Però jo estic configurat en mode Anglès i només he dormit 4 hores mal dormides així que no entenc ni una paraula del que em diu i li responc: “Sorry, I just speak English!”. Ell insisteix: “De qui és la moto d’Andorra?”. Em quedo parat uns segons i quan realitzo que la conversa és en català, faig un esclat d’alegria perquè per fi puc establir una conversa amb tota comoditat.

És diu Xavier i, per mi, és el viking català, perquè està casat amb una Noruega i té dos fills esplèndids. La família viu a Kirkeness, una ciutat ubicada quasi bé al nord de Noruega. Xavier és un ferm defensor dels països catalans i tenim una llarga conversa sobre quina és la posició d’Andorra davant d’aquesta qüestió. També conversem sobre Noruega, perquè estic molt encuriosit per saber com es viu al nord, on durant la meitat de l’any no hi ha llum i l’altre meitat sempre n’hi ha.

Xavier ens ha convidat a passar un parell de dies a casa seva, en un pis d’estudiants que té sense llogar a l’estiu. Almenys per la meva part, no refusaré la invitació, perquè és una molt bona ocasió de conèixer millor la cultura Noruega i a més, semblen una gent encantadora. Per cert, els seus fills són del Barça, és clar!

28. Primavera al Cercle Polar – 15 de juliol del 2009

2009-07-15T13:14:00.002+02:00

Avui, amb Rosto, arribem al Cercle Polar on hi ha una zona de descans per fer la foto de rigor. Evidentment, no hi ha cap canvi brusc en el paisatge, però és sorprenent de veure que aquí, tot està florit com si fos primavera; a la vegada, fa fred com si fos hivern. Acabo concloent que al cercle polar, no hi ha realment estiu.

27. Have a good life! – 14 de juliol del 2009

2009-07-14T13:09:00.002+02:00

Avui, amb Rosto, fem ruta cap el nord. A mig recorregut, agafem un ferry i coneixem a Klarg, un home d’uns 70 anys que em deixa de pedra. És un cicloturista alemany, que porta 3 setmanes viatjant amb la seva bicicleta i que no té ni data fixa de tornada ni destí prefixat. Klarg carrega amb ell tot el material per acampar (molt bon material). Ens convida a prendre un cafè al restaurant del ferry i establim una conversa molt interessant sobre diversos temes. Li fa molta gràcia quan li dic que em recorda a un amic meu, d’uns 34 anys, que també és un apassionat de la bicicleta i que estic segur que quan tindrà la seva edat, farà el mateix que ell.

Però especialment, estic molt encuriosit pel que explica Karlg sobre una tradició alemanya que es diu el Walz i que opcionalment inicien els aprenents d’un ofici al final de la seva formació. Consisteix en un viatge de tres anys i un dia, regit per un codi d’honor, en el que mentre dura el Walz, no poden tornar a casa ni mantenir cap mena de contacte amb la seva família, no poden utilitzar telèfons mòbils, no poden estar més de sis setmanes en el mateix lloc i només poden pagar les seves despeses practicant i perfeccionant el seu ofici. A més, han d’anar amb la vestimenta tradicional que varia sensiblement segons l’ofici (veure foto extreta d’Internet).

El ferry arriba a destí i ens hem d’acomiadar de Klarg. Li dic: “Have a good trip”. Em respon amb un somriure: “Have a good life!”. Quin home!

26. La ruta dels Trolls – 13 de juliol del 2009

2009-07-13T12:56:00.006+02:00

Avui, em dirigeixo a Trondheim, passant per la mítica Ruta dels Trolls, entre Geiranger i Andalsnes, per retrobar-me amb Rosto. El principi del recorregut és una zona de cultiu de maduixa i els colliters estan en plena feina. Llavors, decideixo comprar una petita cistella recent collida que em menjo més endavant, en una zona de cascades d’aigua de color blau turquesa. És sorprenent de veure com l’aigua ha escultat la roca amb la força del temps en tot el seu recorregut.

A continuació, la ruta em dirigeix a un port des don hi ha un mirador i una botiga de records on faig una fotografia d’uns Trolls de ceràmica, però si s’observa molt detingudament la fotografia que es troba en aquest post, entre les figurines apareix un verdader Troll que s’ha infiltrat en mig de l’escena.

La baixada per l’altre vessant em deixa atònit degut al seu gran desnivell, a les seves corbes, al panorama sobre la vall i a la cascada que m’acompanya de d’alt a baix durant tot el descens, tal i com s’observa a la segona fotografia d’aquest post.

A la nit, arribo a Trondheim on em retrobo amb Rosto. Ens expliquem les nostres vivències i comencem a fer plans per arribar a Nordkapp. Si el temps és bo, no hi ha d’haver problemes, però si plou i fa vent, el viatge pot ser molt dur. Mentre fem plans, se’ns atansa un pescador i després d’establir una llarga conversa, ens regala un peix recent sortit de l’aigua, que cuinem amb el fogonet de gaz. Aquí, la natura és generosa i abundant en tots els sentits.

25. Arribo a la fí del món – 12 de juliol del 2009

2009-07-12T12:46:00.006+02:00

Aixeco el campament a 20 km de Bergen i em dirigeixo cap al Nord, per trobar-me amb Rosto a Trondheim en un parell de dies .

De camí, arribo a l’alçada del Sognefjorden - un dels fjords més importants de Noruega - i al poble de Aurlandsvangen, em desvio per una carretera molt estreta i molt sinuosa que s’enfila ràpidament per la muntanya i em permet tenir una bona perspectiva del fjord. És tant gran l’espectacle que ni el gran angular de la meva càmera és capaç de retransmetre correctament l’escena.

Més endavant, torno a enfilar-me per una altra carretera que em porta fins a la fi del món. És la carretera L55 que va de Solvorn a Lom. Davant meu, un paisatge d’alta muntanya, amb vista sobre un immens glaçar, llacs amb diminuts icebergs i vistes fins a l’infinit. Per un moment, ja no em crec que la terra és rodona.

Al iniciar la baixada, per mig dels boscos, m’adono que les cases, granges o altres construccions són de fusta, amb una estètica intencionadament propera a l’era dels víkings, això fins arribar al poble de Lom, que contínua amb el mateix tipus de construcció i on hi ha una església de fusta de ves a saber quin segle.

Finalment, l’última ascensió em porta a fer nit a un càmping, a uns 500 m d’altitud, on la temperatura baixa a prop dels 0 graus. El material que tinc em permet un altre cop passar una nit molt còmoda, però quan trec el braç fora del sac, fa un fred que pela!

24. Turisme or not Turisme? That is the question! – 11 de juliol de 2009

2009-07-11T12:31:00.001+02:00

Avui estic visitant Bergen, ciutat ubicada a la costa oest de Noruega i antiga capital d’aquest país, rodejada d’alguns dels Fjords classificats com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO. La ciutat ha sabut conservar la seva fisonomia de principis del segle XX, amb les seves cases de fusta i el seu entranyable port amb certa activitat pesquera. No obstant això, estic esgotat d’ahir, ja que vaig conduir 12 hores - des dels voltants d’Oslo fins a Bergen - i només tinc forces per comprar unes gambes al mercat de peix i passejar una mica per la zona comercial i residencial.

Abans de marxar, decideixo passar per un punt d’informació per poder definir la meva ruta a traves dels Fjords. No sé si és degut al cansament, però la experiència és una mica frustrant ja que a cada pregunta que faig, em carreguen amb 3 o 4 catàlegs més, amb la idea de promocionar algun servei turístic que altre. Més tard, mentre em prenc una cervesa en una terrassa, reflexiono sobre la forma de viatjar d’avui en dia i m’adono que el turisme està excessivament organitzat i planificat. És com si algú et digués en quin punt exacte t’has d’emocionar i en quin punt exacte has de fer la fotografia d’una determinada escena. Això s’allunya tant del meu periple que difícilment tornaré a entrar a una oficina d’informació turística. Prefereixo deixar-me sorprendre per l’inesperat o intercanviar experiències amb altres viatgers.

Turisme or not Turisme? That is the question!

23. Vora el foc, en la nit freda ... - 8 de juliol del 2009

2009-07-08T21:05:00.005+02:00

Avui me’n vaig en direcció de Noruega, a l’alçada d’Oslo. Els primers 400 quilometres els faig en autopista per avançar el més ràpidament possible, però a la meva hora favorita, al voltant de les 18h00, em començo a perdre per carreteres secundàries, concretament entre Säffle i Bentsfors (Suècia, a prop de Oslo) on trobo llacs, poblets i en general, molta natura. La zona és comparable a Interlaken (Suïssa) i em quedo meravellat. A més, anant en moto, sol i amb temps, em permet parar-me a qualsevol lloc i qualsevol moment per poder gaudir de la meva passió creixent per la fotografia.

Però el millor arriba al final, al poble de Bentsfors, on agafo el primer càmping que trobo i és de lo millor que he vist mai, en particular per el llac, amb la seva platja, amarrador, trampolins, lloguer de caiacs, ... Més endavant, quan es fa fosc, el personal del càmping encén 3 o 4 focs per cobrir totes les zones i els campistes s’hi reuneixen al voltant per passar una vetllada vora el foc i cuinar alguna cosa si escau. A les 10 de la nit, arriba un grup d’excursionistes en caiac que porten les seves tendes i material a bord, llavors dedueixo que es desplacen de càmping en càmping transitant per el llac que és immensament llarg i estret, gaudint d’unes vacances força originals.

Al final del dia, quan faig el balanç de la jornada, m’adono que aquest tipus de viatge és engrescador perquè permet trobar-te amb llocs i situacions inesperades a tot moment, siguin positives o negatives, contràriament al que passa amb el turisme habitual, on tens a l'avança la planificació de les teves vacances.

22. Joc de llums a Estocolm - 7 de juliol del 2009

2009-07-08T18:30:00.004+02:00

Des del càmping, agafo el metro i en 20 minuts em trobo en ple centre d’Estocolm. La ciutat és molt fàcil de visitar perquè els punts d’interès es troben ubicats en una zona molt compacta que es pot recorre pràcticament a peu.

Passejo per la zona comercial i m’adono de seguida que a Suècia, tot és disseny: l’abecedari que utilitzen que em recorda a IKEA, les botigues de mobles i decoració, els bars i les terrasses tipus lounge, ... Fins i tot les Sueques les fan de disseny, rosses amb ulls blaus, com per anar de conjunt amb la bandera nacional :-)

Però el més sorprenent de la ciutat és la seva llum. Quan arribo al port a les 7 de la tarda, l’espectacle es troba en el seu moment culminant perquè el sol és baix i desprèn tonalitats torrades que s’alternen i contrasten fabulosament amb la grisor dels núvols. Em podria passar dies en aquesta ciutat, fent fotos de tots els indrets, per redescobrir-los en les diferents il·luminacions possibles i mai acabaria d’exhaurir totes les possibilitats.

El temps sembla que no passi, fins que el sol acaba desapareixent i em permet tornar a la realitat. Són casi les 10! L’espectacle ha acabat, però segur que en uns 30 minuts comença la sessió nocturna amb el joc de llums propi que reservo per la propera vegada que torni a visitar aquesta ciutat fascinant.

NOTA: us recomano ampliar les fotos, fent click sobre elles, perquè una imatge val més que mil paraules.

21. Fent via cap a Estocolm, 6 de juliol del 2009

2009-07-07T15:31:00.010+02:00

Avui, Rosto i jo ens separem perquè vull visitar Estocolm. Potser ens tornarem a trobar a Noruega si ens és possible.

Després d’uns 500 km de carretera en solitari, trobo un càmping genial a les afores d'Estocolm comunicat per metro amb el centre.

Ja tinc curiositat per saber com anirà la meva incursió a la capital després de les males experiències de Zurich i Hamburg.

20. Entrant a Suècia - 5 de juliol del 2009

2009-07-05T14:40:00.010+02:00

Amb Rosto, entrem a Suècia i acampem a vora de Jonkoping. Estic una mica decebut perquè porto més de 1500 km i uns 4 dies sense grans moments, excepte la coneixença de Rosto. D’alguna manera és normal, perquè hem d’anar avançant si no volem arribar massa tard a Cap Nord.

La part positiva és que el viatge va prenen una dimensió més aventurera. El fred i la humiditat són cada cop més intensos i paradoxalment, aquestes sensacions extrems m’agraden. A més, estic molt satisfet amb tot el material de càmping (sac de plomes i matalàs tèrmic d'expedició), que em permet passar unes nits molt confortables.

Al posar-me dins el sac, calen uns 5 minuts perquè pugi la temperatura a un nivell confortable. Durant aquest període, intento imaginar com serà el cercle polar que creuaré durant les properes setmanes.

19. Creuant Dinamarca i visita ràpida a Copenhaguen - 4 de juliol del 2009

2009-07-04T13:57:00.004+02:00

Amb Rosto, creuem ràpidament la part oest de Dinamarca i agafem un Ferry per passar a la part est del país. A les 6 de la tarda, acampem a 30 minuts de Copenhaguen i decidim deixar les maletes per fer una visita ràpida de la capital, on trec algunes fotos interessants.

Rosto porta ja dos mesos viatjant i té més experiència que jo. Em fa adonar que visitar les ciutats és complicat perquè no anem preparats per el món rural i a la vegada el món urbà. És cert que no tenim suficient roba de ciutat per sentir-nos-hi còmodes i també és cert que pel moment, les visites a les grans ciutats han estat males experiències per mi.

No obstant això, no vull renunciar, entre altres, a ciutats com Estocolm i en aquests casos, Rosto i jo ens separarem per retrobar-nos, si és possible, més endavant.

18. Fent un amic a Flensburg - 3 de juliol del 2009

2009-07-03T13:22:00.004+02:00

Surto de Hamburg, en direcció a Dinamarca, per autopista, per allunyar-me el més ràpidament possible de l’ambient industrial. Només agafo carreteres secundàries abans d’arribar a Flensburg, per veure la costa del Mar del Nord.

Al arribar a Flensburg, estableixo conversa amb un motorista. Resumidament, m’explica que encara li queden 3 mesos de viatge, que va a Cap Nord pujant per Noruega, que tornarà baixant per Finlàndia, que va néixer el novembre de 1972, que fa el viatge amb una Honda i que està escrivint un blog. Tot alucinant, li contesto a tot: “Jo també!”. Increïble! El seu nom és Rosto i aquesta és l’adreça del seu blog: http://europeclockwise2009.waarbenjij.nu/

Evidentment, amb tanta coincidència, hem simpatitzat molt ràpidament i hem decidit fer nit en el mateix càmping i potser fer plans pels propers dies, sense cap compromís de res. A vora del foc (era gaz, però queda millor dir foc) expliquem les nostres vivències i no ens adonem que es fa tard. A més, el capvespre comença a ser especial per la llum del Nord.

17. Fent via fins Hamburg - 2 i 3 de juliol del 2009

2009-07-02T12:38:00.012+02:00

M’adono que ja és hora de fer via cap al Nord i decideixo fer d’una sola tirada el trajecte fins a Hamburg. Després de més de 500 km de carretera, arribo a la ciutat exhaust i faig nit en un hotel simpàtic.

L’endemà al matí, la visita em decep enormement perquè és un ambient massa industrial. Decideixo fer el check out i continuar la ruta cap al nord, on m’esperen molts quilòmetres i molts llocs més interessants per descobrir.

ACLARIMENT: Dos amics meus que han lllegit el blog i han estat a Hamburg troben que la ciutat és molt maca i interessant. En aquest viatge, només tinc poques hores per fer-me una idea de cada ciutat i sovint em puc equivocar. Agafeu doncs el meu relat com una visió subjectiva.

16. Esmorzar a la vora del Rhin amb la família Oca - 1 i 2 de juliol del 2009

2009-07-01T01:22:00.005+02:00

Avui estic recorrent el tram més interessant de la Vall del Rhin que s’estén des de Main fins a Koplenz, però el paisatge és molt semblant a la Vall de Mosel dels dies anteriors; o sigui un canal al mig de la vall i vinyes i pobles a banda i banda. L’única novetat és que de tant en tant apareix un castell amb molt d’encant que es pot visitar.

L’endemà al matí, a l’hora de l’esmorzar, es presenta per sorpresa la família Oca que arriba en fila india, en ordre protocol·lari: el pare obra la comitiva, el segueixen els fills, i la mare al final per vetllar que no es despisti cap infant. Ens posem a taula i la família Oca es menja la gespa com a plat únic i jo em faig un té i m’acabo el pa i formatge del dia anterior.

Això ha quedat molt maco, però la realitat és un altre i esdevé de l’altre costat de la càmera que ha capturat la fotografia d’aquest post. En realitat, estic esmorzant tranquil·lament quan apareixen les oques i en qüestió de segons, tota la gent del càmping s’atansa a la meva parcel·la per fotografiar-les, malgrat jo estigui en l’angle de tir dels seus objectius enormes. No obstant això, no deixo que la situació pertorbi el meu Tea Time i amb una serenitat britànica, contemplo l'esdeveniment inèdit que té lloc a la meva parcel·la.

15. La Vall de Mosel - 29 i 30 de juny del 2009

2009-06-29T14:07:00.005+02:00

La Vall de Mosel és una vall vinícola, a prop de la frontera amb Luxembourg, que té un canal de 200 km de llarg que la serpenteja. Cada poblet té el seu encant i tot sovint trobes productors vinícoles que proposen tasts de vins, com qui es para en un bar.

Per refer-me de l’alien del dia abans, decideixo agafar un hotel al final de la vall, per netejar la roba, carregar les bateries dels dispositius electrònics, escriure aquest blog i enviar un correu a familiars i amics. L’hotel em costa 56€ per nit, amb vista sobre el canal, una terrassa amb una taula per fer un mos, amb nevera buida perquè hi posis les teves coses, amb un bon llit i amb el típic encant d’hotel de caire familiar. M’hi trobo tan a gust que em quedo un parell de dies i aprofito per visitar els voltants.

Mentre escric aquestes línies, em demano una copa de vi blanc de la zona. És un vi sec, amb uns aromes interessants, però és sobretot una bona manera d’acomiadar-me de la vall de Mosel.

14. La sorpresa de Trier - 29 de juny del 2009

2009-06-29T13:59:00.002+02:00

Entro a Trier a les 12h00, només per anar a correus, i em trobo amb un poble tan espectacular que m’hi quedo fins a les 17h00. Aprofito per visitar la catedral que té un atractiu especial per la seva amplada. Realment, Alemanya m’està deixant bocabadat.

13. L’alienígena de Trier - 28 de juny del 2009

2009-06-28T13:52:00.002+02:00

Aquest matí em dirigeixo a Baden-Baden. La carretera no té l’encant del dia anterior, però em permet gaudir de la moto entre corba i corba. Després de dinar, abandono el Bosc Negre per dirigir-me a Trier, punt on comença la Mosel Valey fins a Koslev.

NOTA: Animes sensibles, abstenir-se de llegir la resta d’aquest post.

El canvi de zona m’ha ocupat tot el dia i agafo un càmping a Trier. L’endemà al matí, sota la dutxa, em trobo una piga sota l’aixella que em produeix una molèstia al tocar-la i penso que hauré d’anar al metge. Al sortir de la dutxa, observo el tubercle més detalladament al mirall i veig dos potetes que surten de cada costat de la maleïda piga. Però sí és un alienígena a dins del meu cos! Agafo les pinces i aconsegueixo treure’l sencer, però aplicant una força considerable. Estic molt mosca amb el bitxo aquest! Després, per Internet, descobreixo que és una Garrapaten Maleiden i molt Punyeteren. A més, tinc 60 picades de no sé quin insecte al braç esquerra i 20 picades més al braç dret. Aquesta nit, els aliens s’han fet un festí amb mi!

12. El bosc encantat - 27 de juny del 2009

2009-06-27T11:39:00.005+02:00

El sol ja no és tant alt i els colors deriven cap a tonalitats torrades i aprofito per fer fotografies parant cada dos per tres. Encara no tinc hotel i m’adono que he caigut sota l’encanteri del bosc.

A la meva esquerra, els raigs de sol travessen els arbres en mig de la boira i a la meva dreta, la lluna, que avui matina, apareix també en mig de la boira. El paisatge pren un aspecte de conte. Quin gran moment!

Evidentment, no arribo a Baden-Baden com tenia previst, però sí a Freudenstatd on faig el check-in en un càmping a les 21h50, a 10 minuts del tancament de la recepció. Després de muntar la tenda i sopar, vaig a pair tantes emocions.

11. Shwarzwald (Black Forest) - 27 de juny del 2009

2009-06-27T11:29:00.004+02:00

Als voltants de les cinc de la tarda, surto de Titisee i em disposo a creuar el Bosc Negre de sud a nord, passant per Triger, Freudenstad i amb l’objectiu d’arribar a Baden-Baden.

La màgia del bosc negre no són els arbres, sinó el contrast entre el bosc dens i les clarianes que apareixen de tant en tant com un oasis de color verd intens, amb els ramats pasturant i les cases pintoresques dels ramaders, cada una amb la seva peculiaritat.

A un moment donat, trobo un punt ideal per fer una parada a berenar tot i gaudint de la vista sobre un poble que hi ha més endavant. És tard i no tinc hotel, però en aquest lloc, sembla que el temps s’atura i no vull perdre aquest moment. Si cal, faré camping salvatge més endavant.

10. Kirshen a la vora del Titisee - 27 de juny del 2009

2009-06-27T11:24:00.004+02:00

És hora d’aixecar el campament i seguir la meva ruta, per dirigir-me al emblemàtic bosc negre (Schwarzwald). Al punt d’informació de Freiburg, m’han recomanat la ruta panoràmica que passa per Waldkirch, St. Peter, St Märgen i Titisee, aquest darrer poble amb el seu fabulós llac.

Doncs la ruta es mereix la bona reputació que té, molt agradable de conduir-hi, amb uns paisatges bucòlics i cases que semblen de nines. Quan arribo a Titisee, compro unes cireres de gran qualitat (kirschen) i passejo per la zona peatonal fins al llac on m’assento en un banc per assaborir el moment, amb tots els cinc sentits.
M’adono que vaig acumulant molts bons moments i cada cop m’endinso més dins el meu viatge, tal i com l’havia imaginat.

9. Primer càmping a Freiburg - 25 i 26 de juny del 2009

2009-06-25T11:03:00.009+02:00

Freiburg és una petita ciutat universitària, amb un casc antic molt gran i exclusivament peatonal. Només de tant en tant, un immens tramvia serpenteja els carrers, com un immens cuc, per recordar-te que estàs al segle 21.

A Freiiburg, he decidit anar de càmping i estrenar la tenda, per fer calaix per quan visiti grans ciutats. El càmping és molt acollidor i molt net. Ja m’imagino que per el sud d’Europa no trobaré el mateix.

Durant la meva estància, entre altres, faig un footing fins al centre on gaudeixo una cervesa alemana (mmmm...) en una terrassa i em diverteixo a observar els vianants tot encuriosit.

8. Zurich - 23 de juny del 2009

2009-06-23T10:59:00.005+02:00

Comença la meva aventura en solitari i decideixo anar a Zurich per visitar una gran ciutat abans de creuar la frontera alemana. Trobo lloc en un alberg i comparteixo habitació amb 3 persones més, però l’experiència és un desastre perquè una d’elles ronca tota la nit de manera insuportable. No és la millor manera de començar el viatge en solitari i decideixo canviar d’hotel per estar més al centre i per agafar una habitació individual.

Tinc el moral una mica baix, fins que m’adono que aquest és el viatge que he escollit. Si hagués volgut la facilitat, podia haver triat el turisme “polsera”, en un hotel 4 estrelles, a l’altre costat de l’Atlàntic, amb totes les despeses pagades i amb zero mal de caps. Però buscava alguna cosa diferent i llavors, ara toca ser valent i superar la situació.

Amb aquest nou plantejament, passejo vora del canal que travessa Zurich (veure foto) i començo tot just a gaudir de la ciutat. A més, tinc tot el temps per treure profit de la càmera sense dependre d’algú que m’esperi i això és un luxe per un fotògraf amateur. Soc conscient que encara no he entrat de ple en el meu viatge, però he fet un pas en la bona direcció. Demà serà un altre dia i un altre país.

7. Port de Susten - 22 de juny del 2009

2009-06-22T18:04:00.005+02:00

Avui fa molt mal temps, però ja ens hem comprat l’equip de pluja que ens posem des de primera hora, per dirigir-nos al port de Susten. Amb només 2259 m d’alçada, en ple més de juny, ens cau una nevada a sobre que ens deixa impressionats. Per sort, anem molt ben equipats (gràcies Marti Motos) i no hem de girar cua. Això em dona certa tranquilitat per quan hagi d'afrontar el cerce polar, en direcció a Nordkapp.

Dormim a un poble que ens inspira poca confiança, sense motiu aparent, i per més inri, anem a parar a un alberg portat per un jove que sembla sortit directe de la pel·lícula de Psicosis. Estem sols a l'hotel i la paranoia està servida, però ens ho agafem amb sentit de l'humor. De fet, l'alberg està molt bé, només que és temporada baixa i tot està massa tranquil.

Aquesta ha estat la última etapa i la última nit que passo amb el Ricardo. Demà, l'aventura pren un altre tarannà.

6. Grindelwald. Oh-la-la hi-hu! - 21 de juny del 2009

2009-06-21T17:18:00.006+02:00

Grindelwald és la zona més espectacular que hem visitat fins al moment. Es tracta d’un poble situat en una vall, on cada casa és una postal feta realitat. Des d’aquí, al igual que Zermat, es poden fer moltes activitats de muntanya.

Més amunt del poble, he descobert la casa de la Heidi. L’he reconeguda per el seu aspecte mig casa, mig cabana i perquè ha sorgit una cabra de dibuix animat per la porta principal. Oh-la-la hi-hu!

A Grindelwald, dormim en un alberg molt acollidor, amb els detalls cuidats a l'extrem i amb vista sobre la vall (veure foto). Per sopar, fondue de formatge i vi blanc en un restaurant cèntric. Li comento al Ricardo que Grindelwald sembla el nom d’un parc temàtic i és molt adient!

5. Interlaken suppe - 21 de juny del 2009

2009-06-21T16:28:00.006+02:00

Després de visitar dos dies la zona de Martigny, decidim fer un canvi de vall atacant un coll de només uns 1800m d’alçada que passa per el poble de Gsteig. La ruta ens deixa encara més meravellats que en els dies anteriors. Hem passat d’una vall vinícola a una vall ramadera amb un encant diferent.

Entre corba i corba, vaig realitzant que aviat el Ricardo se’n tornarà cap Andorra i hauré d'anar entrant en el viatge del que només jo he definit els paràmetres. Intento posar-me en situació, descobrint en solitari nous horitzons com aquests i la idea m’engresca!

Però tot sovint, el paisatge em desconnecta dels meus pensaments i em torna a la realitat present on mitjançant l’intercomunicador, no parem d’expressar la nostra estupefacció per les vistes que ens ofereix aquesta vall. De sobte, en un revolt, apareix el llac d’Interlaken, ple de casetes al seu voltant i creuers que l'atravessent.

A la vora del llac, en un petit restaurant, provem la tomatensuppe i la gulaschsuppe que ens permeten entrar en calor, després del fred passat en el port de muntanya.

4. Zermat i la màquina del temps - 20 de juny del 2009

2009-06-20T12:20:00.008+02:00

Zermat és un poble de muntanya que només es pot accedir per tren, on hi regna la tranquilitat i l'aire pur, perquè els pocs vehicles que hi circulen són elèctrics. El poble només té vocació turística i està ple d’hotels, restaurants i petites botigues; tot en construccions de fusta de tipus alpí. Però Zermat és sobretot el punt de descans per els qui volen gaudir de les activitats a l’aire lliure que ofereixen les majestuoses muntanyes dels voltants.

Amb el Ricardo, ens perdem pels carrers menys turístics de Zermat i ens transportem 100 anys enrere, en el que podria ser un poble de muntanya com els d’abans. En aquest oasis sense motors, la nostra paradoxal indumentària de motoristes ens confereix un aspecte d’homes que han arribat viatjant amb la màquina del temps... Que fan dos motoristes a Zermat?

3. Entrada a Suïssa - 19 de juny del 2009

2009-06-19T10:00:00.014+02:00

Des d’Annecy, ens dirigim a Chamonix al peu del Mont-Blanc, on podem veure el magnific glaciar des de la carretera, i seguim per entrar a Suïssa per el col Le Châtelard, on trobem un punt de berenada i decidim parar a dinar. Quan ja tenim el pic-nic preparat i hem fet la primera mossegada, comença a ploure i hem de plegar tot de corre-cuita. Aquí començo a posar-me dels nervis amb el mal temps. “Ja t’hi pots anar acostumant”, em comenta el Ricardo i quina raó que té! De cop, davant nostra, tenim vista sobre una immensa vall vinícola, d'uns 70 km de llarg, on es troba Martigny que dona nom als vins de la zona. El nostre objectiu és anar a dormir a Sion i fer 175 km de ruta, però la pluja i el cansament del dia anterior ens fan parar 15 km abans a un poble que es diu Sailllon on ens recomanen anar a dormir a una Casa de Turisme Rural que es diu Café de la Poste.

El poble és molt petit i molt acollidor i quan arribem davant el Cafè de la Poste, coneixem al Cristian, un home d’uns 45 anys que condueix una enorme Goldwing i que viu al davant. Li demanem que ens recomani algunes rutes interessants a fer en moto per la zona i acabem fent una cervesa amb ell; paguem la primera ronda, ell la segona. Ens regala un mapa de Suïssa de l’any 1982 i ens recomana visitar Zermat entre altres llocs. Ens hem trobat tan ben acollits que decidim quedar-nos dos nits a Saillon i recuperar forces tot i visitant els voltants.

A la nit, sopem al restaurant de la mateixa casa, una fondue de carn espectacular, acompanyada d’un vi blanc de la zona boníssim. Estic completament embriagat pel menjar, la hospitalitat, el paisatge, ... Ja no recordo la pluja que no ens ha deixat gaudir del nostre pic-nic.

NOTA: A la foto, un carrer de Saillon on esdevé un aconteixement tradicional.

2. Passats per aigua - 18 de juny del 2009

2009-06-18T17:00:00.022+02:00

Durant els 500 primers km, tot va sobre rodes, però comença a ploure cada vegada més fins que ens cau el diluvi universal i l’aigua ens arriba fins als calçotets perquè no portem la indumentària de pluja. Per l’intercomunicador, acordem una parada d’urgència. Es tan forta la tempesta que aparco la moto sota un arbre i el Ricardo, directament a dins dels lavabos de l’àrea. Un cop hem fet el balanç de la situació i acceptada la fatalitat, ens posem a riure i a fer fotos esperant que el temps es calmi.

Quan el temps ens ho permet, reiniciem el viatge que se'ns fa poc avorrit gràcies a l'ús de l'intercomunicador i de les parades freqüents, a tal punt que arribem a Grenoble i decidim continuar fins Annecy. El viatge ha començat a les 6h00 del matí i després de 800 km, acaba a les 22h00 de la nit. Tenim el temps just per trobar hotel, fer una caminadeta per el casc antic d’Annecy amb cerveseta inclosa i a dormir, que demà serà un altre dia.

1. Port d'Envalira - 18 de juny del 2009

2009-06-18T07:00:00.007+02:00

Avui és el dia tant esperat i el despertador té un so molt agradable, encara que només he dormit 5 hores mal dormides per l’excitació del moment.

La primera setmana, m’acompanya el Ricardo, que és la meva parella de sortides moteres més habitual. Penso que anirà bé per fer una bona transició a la resta del viatge que faré en solitari. La nostra idea inicial és de fer uns 650 km per evadir-nos el més ràpidament possible i arribar a Grenoble, però no tenim cap reserva feta i tenim clar que si cal, parem abans.

M’acomiado efusivament de la Silvia (la trobaré molt a faltar) i em trobo amb el Ricardo per començar l’aventura. A les 7 del matí, fem una parada obligada al Port d’Envalira i m’acomiado d’Andorra, observant l’espectacle del circ dels Pessons. En aquest moment, moltes coses em passen pel cap. La veritat és que el meu projecte és molt agosarat, sobretot pel repte en solitari i no sé quina serà la meva reacció. El temps ho dirà. Fem unes fotos i ens posem en marxa.

La ruta (actualització 18/08/2009)

2009-06-16T15:55:00.001+02:00

El viatge comença el 18 de juny i té tres fites. La primera consisteix en arribar a Nordkapp (extrem nord de Noruega) als voltants del 18 de juliol; la segona consisteix en arribar al mar negre, als voltants del 18 d'agost; finalment, la tercera consisteix en arribar a Andorra als voltants del 18 de setembre.

En el mapa, podeu veure el camí recorregut en color verd i el camí previst en color vermell (podeu fer clic sobre la imatge per ampliar-la). Espero que us sigui d'utilitat per comprendre com evoluciona aquesta aventura.